La Maria Espeus puja lentament les escales de cargol del seu estudi amb una cigarreta a mig consumir als dits. Abans d’arribar a dalt fa una calada, com un alpinista fent un glop d’aigua abans de fer el cim. Si aguantar una cigarreta pot ser molt sensual amb una copa de vi a l’altra mà, també pot evocar un punt de decadència en l’espiral de quotidianitat d’una escala de cargol. Fumar pot ser un simple acte de rebel·lia adolescent, o un complex acte difícil de desxifrar en una artista que sobrepassa els 60.
Ens ensenya les fotos que té penjades a les parets de l’estudi del pis de dalt. Les comenta amb un marcat accent suec, que poc sembla haver perdut en més de 30 anys aquí, cosa que denota una certa intencionalitat, un cert passotisme, com deixant clar a cada paraula que a ella no li importen les paraules més del compte. Ella deixa que parlin les imatges.
“Vaig repetir aquesta escena infinitat de vegades. No hi ha gairebé res deixat a l’atzar. Primer, vaig posar oli al camí perquè la model no aixequés pols. Després, la vaig fer córrer fins a trobar l’harmonia entre la posició del seu cos, la llum i la caiguda del vestit. No sóc una fotògrafa que retrata instants, sinó que sempre busco l’instant adequat”.
Avui, la Maria ens ha obert les portes del seu estudi, que comparteix amb Peret, en la darrera jornada de Tallers Oberts de Ciutat Vella.
Són les vuit tocades del diumenge sis de juny i la llum de la tarda encara es passeja per tots els racons de l’edifici, una casa de tres pisos al carrer Gufré del Raval. De fora, quasi sembla abandonada. De dins, està a mig camí entre una factoria de creativitat i un santuari d’idees. De la quantitat d’art que penja de les parets i omple les prestatgeries, entre escultures i dissenys del Peret, fotografies d’ella, llibres i DVD, la inspiració sembla gairebé tangible.
Una obertura en el sostre dels dos primers pisos fa que la claror d’un petit tros de cel del Raval atravessi de dalt a baix l’edifici, i es coli tímidament dins l’espai diàfan de l’entrada, on hi ha les fotografies d’un homenatge de la Maria al barri. Els personatges corrents del Raval, retratats per la seva càmara, semblen senzillament el que són, buidats de tot el que no són i normalment semblen.
La Maria estima la fotografia. “Hi ha un moment en la teva carrera que has de decidir cap a on anar. Jo estava guanyant molts diners fent fotografies de tetra bricks de llet. Però ho vaig deixar tot per fer el que volia. Vaig passar uns mesos molt escanyada, però me’n vaig sortir”.
I el que volia era, per exemple, marxar a l’illa de Borneo, a la Polièsia, a retratar les formes escultòriques de la selva.
Encara sembla suar quan explica que per fer aquestes fotografies, es llevaven a les sis del matí, abans que sortís el sol, perquè a les vuit la calor ja era insoportable. “Podies escórrer la samarreta de tanta humitat que hi havia. Era realment dur, però les sensacions de la selva ho compensen tot. Aquells arbres inacabables, la vegetació per tot arreu, la gent, el silenci i la remor dels animals”.
Veient-la parlar sobre les seves fotos, cada cop vaig tenint més clar que en aquella cigarreta a mig consumir a mitja escala de cargol hi ha la fotografia d’ella mateixa, rebel encara com una adolescent, consumida per allò que l’ha fet viure, i d’una complexitat desxifrable només a través de les seves imatges.
Espectacular