És curiós com després de passar unes hores amb persones sordes comences a veure paraules on abans només hi veies gestos.

El menjador allargat i de sostre baix de l’institut Consell de Cent és ple de punta a punta. Gairebé cent nois i noies, sobre tot noies, seuen en cadires o al terra molt expectants. Hi ha unes deu alumnes sordes, acompanyades dels estudiants del cicle formatiu de Llengua de Signes que s’imparteix al centre. Són ells els que ens han convidat i els que, per torns, faran la traducció simultània de les lletres durant el concert.

El Pere saluda amb llengua de signes i tots quatre, un per un, diem amb les mans el nostre nom. Les noies sordes ens fan saber amb un somriure que ens han entès. La lliçó bàsica amb unes estudiants minuts abans ha estat un èxit.

Comencem a tocar. El Pere comença cantar i dues intèrprets a traduir la lletra. Aixeco un moment la mirada i se’m queda fixada en una noia sorda asseguda a la primera fila. Mai havia vist nigú escoltar música d’aquella manera. Sembla gaudir molt més intensament que la resta. Té els ulls totalment oberts, com absorvint tot el que passa davant seu, i el somriure posat tota l’estona. Res la distreu. Ella i la música.

Què deu sentir, em pregunto. Com deu ser la seva vida de silenci. La seva dificultat per comunicar-se amb el món. L’aïllament. Tot el que es perd. Sigui el que sigui, però, sembla que només ho penso jo. Ella està totalment absorvida pel concert. El seu món de silenci sembla construir-se amb tot el que a nosaltres ens passa desapercebut. La vibració dels timbals de la bateria, el ritme que inconscientment tots portem amb el peu, l’obertura de la boca en cantar, la posició de la gola, dels dits sobre la guitarra, el baix i les tecles del piano, la contracció del diafragma, la intensitat dels moviments del cos, la caiguda de les parpelles en els moments més intensos. Tot això semblen sentir els seus ulls.

Dues centes mans s’agiten a l’aire en silenci. És la manera d’aplaudir en llengua de signes. El concert s’ha acabat i tothom ha quedat molt content. Al Pere fins i tot se li ha escapat que “és per fer coses com aquesta que val la pena fer música”. M’ha semblat intuir que la resposta dels sords anava en la mateixa direcció: “És per sentir coses com aquesta que val la pena ser sord”.

De camí cap a casa, pujant per unes Rambles rebossants, em poso a pensar que vivim en un món hiper estimulant, on tothom crida per aconseguir l’atenció dels altres. Cada cop s’ha de cridar més, i l’atenció cada cop dura menys. Segur que ens sorpendríem si féssim com aquesta noia i escoltéssim atentament les coses que ens diu el silenci.

Doncs bé, l’aplicació de Wired per iPad ja està al mercat i en només 9 dies ja ha superat les vendes de l’edició impresa.

Algú encara es pregunta per què?

Ens ensenya les fotos que té penjades a les parets de l’estudi del pis de dalt. Les comenta amb un marcat accent suec, que poc sembla haver perdut en més de 30 anys aquí, cosa que denota una certa intencionalitat, un cert passotisme, com deixant clar a cada paraula que a ella no li importen les paraules més del compte. Ella deixa que parlin les imatges.

“Vaig repetir aquesta escena infinitat de vegades. No hi ha gairebé res deixat a l’atzar. Primer, vaig posar oli al camí perquè la model no aixequés pols. Després, la vaig fer córrer fins a trobar l’harmonia entre la posició del seu cos, la llum i la caiguda del vestit. No sóc una fotògrafa que retrata instants, sinó que sempre busco l’instant adequat”.

Avui, la Maria ens ha obert les portes del seu estudi, que comparteix amb Peret, en la darrera jornada de Tallers Oberts de Ciutat Vella.

Són les vuit tocades del diumenge sis de juny i la llum de la tarda encara es passeja per tots els racons de l’edifici, una casa de tres pisos al carrer Gufré del Raval. De fora, quasi sembla abandonada. De dins, està a mig camí entre una factoria de creativitat i un santuari d’idees. De la quantitat d’art que penja de les parets i omple les prestatgeries, entre escultures i dissenys del Peret, fotografies d’ella, llibres i DVD, la inspiració sembla gairebé tangible.

Una obertura en el sostre dels dos primers pisos fa que la claror d’un petit tros de cel del Raval atravessi de dalt a baix l’edifici, i es coli tímidament dins l’espai diàfan de l’entrada, on hi ha les fotografies d’un homenatge de la Maria al barri. Els personatges corrents del Raval, retratats per la seva càmara, semblen senzillament el que són, buidats de tot el que no són i normalment semblen.

La Maria estima la fotografia. “Hi ha un moment en la teva carrera que has de decidir cap a on anar. Jo estava guanyant molts diners fent fotografies de tetra bricks de llet. Però ho vaig deixar tot per fer el que volia. Vaig passar uns mesos molt escanyada, però me’n vaig sortir”.

I el que volia era, per exemple, marxar a l’illa de Borneo, a la Polièsia, a retratar les formes escultòriques de la selva.

Encara sembla suar quan explica que per fer aquestes fotografies, es llevaven a les sis del matí, abans que sortís el sol, perquè a les vuit la calor ja era insoportable. “Podies escórrer la samarreta de tanta humitat que hi havia. Era realment dur, però les sensacions de la selva ho compensen tot. Aquells arbres inacabables, la vegetació per tot arreu, la gent, el silenci i la remor dels animals”.

Veient-la parlar sobre les seves fotos, cada cop vaig tenint més clar que en aquella cigarreta a mig consumir a mitja escala de cargol hi ha la fotografia d’ella mateixa, rebel encara com una adolescent, consumida per allò que l’ha fet viure, i d’una complexitat desxifrable només a través de les seves imatges.

Aquests dies para per Barcelona. Ha fet un vídeo amb Standstill, que aviat es podrà veure, i en farà un altre aquest diumenge post Primavera Sound amb 9 grups alhora, entre els quals els mateixos Standstill i la Maria Coma, en un lloc que m’han demanat que no digui. Em pregunto si també hi seran els Manel, ells que ja han fet més d’un videoclip copiant el seu estil.

Dimarts, Vincent Moon va ser a la Cova de les Cultures de Gràcia per, suposadament, parlar-nos de la seva vinculació amb la llicència Creative Commons. Però només començar, ja va dir: “No m’agrada massa parlar, així que si us sembla bé, us posaré uns quants vídeos que he fet darrerament”. No cal dir que se’l veia bastant més segur deixant que parlés el projector que no pas ell mateix.

Sí que va aprofitar per explicar-nos breument la seva manera d’entendre les gravacions musicals. Amb un anglès molt afrancesat, i a la velocitat a què li deuen fluir les idees, ens va dir que sempre havia pensat que filmar la música era una batalla perduda: “És impossible copsar l’energia d’un directe, la relació orgànica entre músics i públic. La música sempre guanya, perquè és lliure i et fa somiar. En canvi, la imatge et condiciona. Jo el que pretenc és que no hi hagi jerarquies, sinó acostar-me a allò que estic sentint per crear una nova peça, on no guanyi ni la música ni la imatge. Vull crear una realitat diferent, que no necessàriament ha de ser real.”

Possiblement, aquest sigui el seu do, generar situacions espontànies amb músics de gran talent i sovint desconeguts pel gran públic, gravar-les com si fós un nen petit encuriosit que ho vol veure tot de prop, i després ensenyar-les al món

Em deia el Pere Jou, cantant de 4t1a (quart primera), que veient els vídeos del Vincent Moon tenia ganes de traspassar la pantalla per viure el concert en directe. Ens qüestionàvem si això es podria considerar un èxit del realitzador o un fracàs. Ens vam acabar posant d’acord que és un èxit que milions de persones puguin emportar-se un concert a casa, que si no fós per la seva iniciativa no hagués passat mai. A més, seria un fracàs si es contemplen els seus vídeos com un succedani de l’experiència musical en directe. Però cap obra pot ser succedani d’allò que ella mateixa ha creat.

A partir de setiembre, saldrán en el mercado estadounidense los primeros televisores Sony equipados con Google TV, aunque también habrá la opción de comprar un codificador para ver Google TV en otras marcas. Todavía no hay fecha de salida para el mercado europeo.

Si bien es cierto que otras compañías como TiVo ya ofrecen posibilidades similares a las de Google TV, lo más destacado de su lanzamiento es que, por fin, la fusión entre internet y televisión llegará a las masas.

Esto pone una pregunta fundamental sobre la mesa: ¿nos han timado con la TDT? Religiosamente, todos los hogares españoles han tenido que comprarse adaptadores o nuevos televisores con TDT incorporada. Por su parte, el gobierno ha tenido que hacer una inversión de 1.000 millones de euros en diez años, desembolso que tendrá como beneficiario Abertis, empresa privada participada por La Caixa y ACS.

Dejando de lado los múltiples problemas para poder ver la TDT que han sufrido y todavía sufren muchos usuarios tras el apagón analógico, sobre todo cuando llueve o hace viento, debemos cuestionarnos la conveniencia de haber apostado por un avance tecnológico que llega tarde y que era evidente ya desde un inicio que en muy breve quedaría obsoleto.

¿Por qué no se centraron los esfuerzos en hacer llegar internet a todos los hogares en óptimas condiciones y a bajo precio? Deja pocas dudas que, visto lo visto, hubiera sido una opción más apropiada, y es que cuando aterrice en Europa Google TV, la mayoría de españoles todavía no habrá podido amortizar su nueva tele con TDT, por no hablar de la amortización de las infraestructuras creadas para hacerla llegar a casi el 100% del territorio.

Sea como sea, debemos ir pensando que en poco tiempo hasta nuestras abuelas ya tendrán teles con internet y podrán ver las fotos de sus nietos a través Facebook o Fickr. También debemos irnos despidiendo de las antenas en los tejados, parte del paisaje urbano durante el último medio siglo.

I mentre omplia el darrer espai en blanc de la darrera pàgina, he pensat que si no fós per aquesta llibreta, només escriuria a ordinador, i no hagués pogut notar mai entre les mans que la part en blanc s’anava aprimant, i no se m’hagués accelerat el cor en tombar la darrera pàgina, com si hi hagués d’haver un abisme, i no hagués significat res el gruix de pàgines plenes que aguantava la mà esquerra.

Mentre escrivia el punt final, he notat la diferència d’omplir qualsevol altre espai en blanc, i he pensat que en una llibreta, cada paraula troba el seu lloc en l’espai concret d’una pàgina. I aquest lloc no és només un espai en una pàgina, és també un espai en el temps.

Com quan acabes un llibre, he tingut la sensació d’haver arribat a un lloc, però de no saber ben bé què acabava i què començava.

I mira que era poc pràctica la meva llibreta. Quan buscava una cita, podia tornar-me boig, passant pàgines endavant i endarrera. De vegades no hi havia manera, i m’havia d’acabar conformant amb alguna una altra frase que trobava pel camí i que més o menys ja feia el fet. Molts cops pensava que m’hagués anat bé tenir les cites digitalitzades, i poder-les buscar per paraula clau o per tag.

Estic segur que d’aquí no massa acabaré sucumbint als encants de la tecnologia, i optaré per alguna mena de llibreta digital, com un iPad, per exemple. En un segon, podré trobar més cites de les que buscava. Navegaré en l’abundància i ja no hauré de perdre més temps, ni sentir nostàlgia per les coses que arriben al final i et recorden que, pàgina a pàgina, tu també has arribat a un altre final.

Visto lo visto, no es extraño que la polémica haya acompañado a esta performance desde el primer momento.

Desde luego, es criticable que los soldados se dediquen a hacer parodias en vez de a hacer su trabajo. Sin embargo, también tienen derecho a tiempo libre. Además, ¿no es preferible verles bailando que disparando contra civiles?

También es cierto que muchos americanos pueden haberse sentido ofendidos al ver a qué van destinados sus impuestos. Y más en un momento tan delicado para ellos como el presente, con un 10% de paro. Pero por otro lado, quizás algunos se habrán sentido aliviados al comprobar que la situación de sus compatriotas en el campo de batalla les permite momentos de relajación, distensión y buen humor.

Tampoco escapa de la polémica el marcado tono homosexual del vídeo. Algo que, sin duda, rompe moldes, pues se aleja radicalmente del mito del militar viril. ¿Servirá acaso para normalizar la homosexualidad en entornos tradicionalmente copados por “machos”, como el servicio militar o incluso el mundo del deporte? ¿O es en realidad sólo una burla y una ridiculización de mal gusto?

Tampoco se debe olvidar la imagen que se está proyectando hacia el enemigo. Si Gila levantara la cabeza, quizá se viera algo superado por la realidad…

Sea como fuere, dice mucho del mundo moderno que todos, ellos los militares y nosotros los internautas, necesitemos distracciones de este tipo.

Desde luego, que Spotify se haga social es una gran amenaza para iTunes. Pero no es la única, pues a partir de ahora Spotify permitirá hacer algo hasta ahora reservado a los usuarios de iTunes: exportar canciones directamente hacia el iPhone o importarlas.

Pero ésta no ha sido la única notícia sobre Facebook que estos días ha dado la vuelta al mundo. Ni la más revolucionaria. El gran paso de gigante que Facebook ha hecho para conquistar la red es el botón “me gusta”. En breve, los usuarios empezarán a ver este botón incorporado en las webs más importantes. Podrán clicarlo y ver quienes de sus amigos lo han clicado ya antes. Así, cualquier navegación por la red estará acompañada en todo momento de sugerencias de amistades. Y en este navegar social, Facebook se habrá colado cual caballo de troya en todas las webs.

Además, el botón “me gusta” puede convertir a Facebook en el gran rival de Google. Hasta ahora, Google se ha mostrado imbatible como buscador. Pero los resultados que ofrece su sistema, basado en rastrear links que dirigen a una página, pueden ser mucho menos relevantes que los que ofrezca Facebook, basados en los gustos de nuestro círculo social.

Y todo esto sin haber hablado todavía de publicidad, un sector que, de tener que elegir entre Facebook y Google, sin duda se alineará con la compañía de Zuckerberg, pues los anunciantes se pirran por saber cuanto más mejor sobre los consumidores. Y en eso, Facebook no tiene rival.

Para terminar, otra noticia polémica con la misma compañía como protagonista: Facebook tendá su porpio sistema de pago. Los “Facebook credits” serán una moneda propia, con su propia tasa de cambio y oscilación con respecto a otras monedas. Como ya predijera Jaques Attali en “Breve historia del futuro”, su ensayo escrito el 2006 sobre el futuro económico, social y tecnológico, vamos hacia un mundo donde cada vez las empresas tendrán más poder con respecto a los gobiernos. Tendrán tanto poder que crearán sus propias divisas, que tendrán mucho más peso que un dólar o un euro.

Hoy, en 2010, ya pasamos el doble de tiempo de trabajo en Facebook que en Google. Veremos en 2011, pero todo apunta que Facebook se está posicionando muy firmemente para ejercer un papel hegemónico en internet.

I dic “sorprenentment” perquè a ulls d’un jove amb una mirada posada en les transformacions en la comunicació de masses, sorprèn que tant l’audiència com els tertulians i escriptors tinguin una visió tan allunyada d’aquestes transformacions, que estan movent el món. La resposta és clara: el llibre digital acabarà amb el llibre de paper. Això no vol dir que el llibre de paper desapareixi, com tampoc han desaparegut els vinils. De fet, el plaer de llegir un llibre de paper, com el d’escoltar un disc girant al tocadisc, és molt probable que sigui insubstituïble i que a tots ens agradi, un dia o altre, obrir un llibre de paper o treure un disc de la seva funda de cartró. Tanmateix, i per les raons que a continuació detallaré, el consum principal de llibres serà digital, com ara ho és el de música.

L’iPad, la revolució

Fa tot just un mes, Apple ha llançat al mercat dels Estats Units l’iPad, a mig camí entre el llibre electrònic i l’ordinador portàtil, amb connexió a internet, possibilitat de reproduir vídeos, d’escoltar música o d’escriure. Les cues per adquirir-lo han estat quilomètriques, cosa que ha fet que la seva arribada a Espanya s’hagi endarrerit fins a finals de maig.

L’iPad està cridat a revolucionar la indústria editorial, així com l’iTunes va revolucionar la musical. Si amb l’iTunes comprar una cançó és un click, també ho serà a partir d’ara comprar llibres amb l’iPad. Així, es preveu que els llibres es comprin de manera compulsiva.

A més, com acaba de dir Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, la web serà cada cop més social. Què significa això? Doncs que cada cop els usuaris voldran compartir a través d’internet amb els seus amics notícies, música, fotografies, vídeos i, ara també, llibres.

Els joves, que, per cert, aviat tindran tots els llibres de text digitals, ja pràcticament no llegeixen diaris de paper. En canvi, sí que ho fan a través d’internet. I quan llegeixen, no es queden passius, sinó que comenten el que llegeixen i ho comparteixen amb els amics del Facebook o els seguidors del Twitter. Doncs bé, aviat deixarà de ser concebible llegir un llibre sense compartir amb els amics algun paràgraf o alguna frase. O fins i tot, sense poder deixar algun comentari en fòrums o a la pàgina web de l’escriptor.

I a tot això s’hi ha de sumar que els llibres electrònics sempre seran més econòmics que els de paper i més transportables, ja que en un petit objecte i caben prestatgeries senceres. Per no parlar de l’atractiu de poder buscar, per exemple, paraules al diccionari només posant el dit sobre la paraula, o de subratllar frases i guardar-les automàticament en un document.

Com va dir per Sant Jordi el tertulià d’Els Matins i escriptor, Antoni Dalmau, un dels pocs que va oferir una visió assenyada sobre la qüestió, no s’ha de confondre desitjos amb realitat. Per molt que molts voldrien que el llibre de paper perdurés com a suport de lectura massiu, la realitat és que més tard que d’hora, el llibre digital s’imposarà.